Lesbianisme a Tunísia

Lesbianisme a Tunísia

Introducció

L’assaig presentat a continuació pretén aproximar-se a la comprensió de l’experiència del lesbianisme a Tunísia amb interconnexió amb el que he considerat alguns dels factors més significatius que influeixen les vivències i percepcions de les dones lesbianes tunisianes: la religió islàmica, la història política del país i la resistència i lluita dels diferents col·lectius de la comunitat LGTB, que no sempre s’enfronten a les mateixes desigualtats.

Per clarificar l’objectiu del meu treball, vull citar a Samar Habib, qui també s’ha interessat per estudiar l’homosexualitat femenina al Magreb:

my research has not met the expectations of those who sought to be reminded of the inferiority of the middle east when it comes to civil liberties, in a way which was unconnected from the west’s imperial role in that degeneration. In fact, by understanding earlier Islamic cultures and the variety and heterogeneity of contemporary ones in relation to female homosexuality in that region, we come to a deeper appreciation and understanding of the Arab world—a world which outwardly appears repressive, closed, immutable, but which reveals dynamic inconsistencies, underworlds of resistance and subversion.  (Habib, 2007)

L’obra d’aquesta autora ha sigut crucial pel desenvolupament d’aquest treball, ja que tracta un tema que tot i que gradualment està començant a tenir interès en el mon acadèmic, ha estat invisibilitzat i ignorat durant dècades. Un possible per què d’aquest fenomen, tenint en compte també els factors esmentats anteriorment,  rau en el sistema heteropatriarcal present tant en les ciències socials com l’antropologia que han estudiat el Magreb o en concret Tunísia, com en els països magrebins que han conformat l’objecte d’estudi, on sovint s’ha negat inclús l’existència de membres del col·lectiu LGBT+ i en particular, les dones lesbianes.

Homosexualitat en la religió islàmica: dret islàmic

Què diu l’Islam de la homsexualitat femenina? Doncs bé, primer de tot, cal recalcar que la resposta a aquesta pregunta ha estat i continua estant en constant debat dins la comunitat musulmana. Això es deu per un nombre variat de circumstàncies, entre les quals trobem la propia estructura de la religió.

L’Islam té dos principals textos sagrats, l'Alcorà (de l’àrab: القرآن), on hi han les considerades paraules de Déu revelades el selge XVII pel profeta Mahoma (de l'àrab محمد, Muḥammad); i els Hadits (de l'àrab احاديث), una col·lecció de dites del profeta recollides mitjançant la tradició oral pels contemporanis del Profeta i els seus descendents. (Moustafa & Sachs, 2018)

A partir d’aquests dos textos sorgeix la Xaria, també denominada Llei Islàmica, concebuda com la llei canònica de la religió que recull un conjunt de normes, regulacions, tradicions i costums d’origen divers que regulen la vida de totes les persones musulmanes. Tot i ser vista des d’Occident com una llei molt estricte i immutable en el temps, està caracteritzada per les múltiples interpretacions que es fan d’ella dins la comunitat musulmana, fet que demostra que “although there is consensus on fundamental theological principles, the Islamic legal tradition is characterized first and foremost by a deep pluralism that extends to the level of the individual jurist”.

L’anterior cita de l’article de revista titulat Law and Society Review Special Issue Introduction: Islamic Law, Society, and the State (Moustafa & Sachs, 2018), al utilitzar els termes “individual jurist”, fa al·lusió a la figura d’un alfaquí (de l'àrab الفقيه) que prén la potestat i responsabilitat dins la comunitat d’interpretar el fiqh (de l'àrab فقه‎), els drets, prohibicions o deures que no s’especifiquen o no queden clars ni en l’Alcorà ni en els hadits.

Una altra característica que fa possible i inclús fomenta la pluralitat de pràctiques, limitacions i costums dins l’Islam és l'ijmà (del àrab: إجماع), terme utilitzat per referir-se a la legitimització i incorporació d’un element dins del dret islàmic mitjançant el consens.  (Moustafa & Sachs, 2018)

Aquest breu i esquemàtic repàs del funcionament en termes jurídics de l’Islam demostra la pluralitat i diversitat esmentada anteriorment, atès en gran part a l’absència d’una institució centralitzada que impsosi una única interpretació, així com la inexistència del que els autors Moustafa & Sachs denominen “a uniform legal doctrine”.

Partint d’aquesta heterogeneïtat interpretativa, es fa evident que la resposta a la pregunta inicial sobre la visió de l’Islam envers l’homosexualitat femenina no té una única resposta.  Per aquest motiu, en comptes de buscar-la en el dret islàmic, he volgut intentar aproximar-me al fenomen mitjançant un anàlisi dels diferents discursos envers el lesbianisme, aquells produits des de la discriminació i aquells expressats des de la resistència.

Los dominados y el arte de la resistencia

Per fer-ho, em basaré en el marc teòric plantejat per James C. Scott en el llibre Los dominados y el arte de la resistencia, on presenta un anàlisi estructural del poder i les relacions que es creen entre dominats i dominadors. Concretament utilitzaré una dicotomia que l’autor planteja a l’hora de parlar sobre el llenguatge: el discurs públic en oposició al discurs ocult. L’autor defineix cada concepte de la següent manera:

El discurso público es, para decirlo sin rodeos, el autorretrato de las elites dominantes donde estas aparecen como quieren verse a sí mismas. Tomando en cuenta el conocido poder que tienen para imponer a los otros un modo de comportarse, el lenguaje del discurso público está definitivamente desequilibrado. Aunque no es probable que se trate sólo de una maraña de mentiras y deformaciones, sí es una construcción discursiva muy partidista y parcial. Está hecha para impresionar, para afirmar y naturalizar el poder de las élites dominantes (Scott, 1990/2004)

I pel que fa al discurs ocult:

usaré el término discurso oculto para definir la conducta "fuera de escena", más allá de la observación directa de los detentadores de poder. El discurso oculto es, pues, secundario en el sentido de que está constituido por las manifestaciones lingüísticas, gestuales y prácticas que confirman, contradicen o tergiversan lo que aparece en el discurso público (Scott, 1990/2004).

Quant al concepte de discurs públic, breument definit en la cita anterior, he volgut interpretar-lo com les manifestacions del llenguatge que reprodueixen les estructures hegemòniques del poder, en aquest cas, en voltant de la homosexualitat femenina.

...