Fonaments de la Fiscalitat

Funció Asignativa: 1er teorema del benestar, és eficient quan hi ha rivalitat i exclusió, no hi ha externalitats, competència perfecta i informació asimètrica.

Bé club (piscina) = no rival i excloïble
Bé col·lectiu (sanitat) = rival i no excloïble

Free rider: quan el mercat infravalora la demanda i l’equilibri està per sota del que realment es consumeix. Hi ha subproducció, no és eficient. El SPublic intervé fent una provisió pública.

BPublic: preus diferents però quantitats iguals. Disposició a pagar = Bmg + Bmgi + ... + Bmgn. Demanda agregada = Sumatori de Pi (q), que es la suma de demandes individuals. Provisió òptima: Sumatori Bmg (q*) = Sumatori Cmg (q*). Resultat, tots consumeixen igual i cada individu en funció del seu Bmg Pi = Bmgi (q*)

BPrivat: preus iguals i quantitats diferents. Demanda agregada = Sumatori qi (p), suma horitzontal. Provisió òptima: Bmg (q*) = Cmg (q*). Resultat, per a qualsevol valor els individus paguen el mateix, preu igual. Cada individu consumeix d’acord amb les seves preferències, quantitats diferents.

Externalitat: producció o consum d’un bé, que afecta al benestar dels altres agents, sense quedar reflectit en el sistema de preus. El mercat no considera el benefici/cost extern, per tant la producció no és eficient. Aleshores intervé el SPublic amb: impostos correctors, subvencions correctores o regulacions. Gràfics: quan es positiva consum/producció augmenta, nova barra a la dreta. Quan es negativa consum/producció disminueix, nova barra a l’esquerra.

Monopoli natural: provisió d’un únic productor degut als elevats costos fixos associats a la construcció i el desplegament de les infraestructures necessàries per proveir el bé/servei. Intervé el SPúblic fent una provisió pública i regulant els preus. Pitjor que en competència perfecta, en el gràfic la producció nova barra a la esquerra.

Funció Redistributiva: 2on teorema del benestar, equitat. Redistribuïm correctament els recursos inicials el mercat aconsegueix una assignació eficient i equitativa. El mercat por ser eficient però no equitatiu, això ho pot arreglar el SPúblic amb impostos progressius i despesa pública per la redistribució.        

Funció Estabilitzadora: amortiguar fluctuacions conjunturals del cicle econòmic per aconseguir un creixement estable i sostingut amb una estabilitat de preus i elevada ocupació. El SPúblic intervé fent polítiques fiscals expansives quan estem en recessió  (+ renda, + despesa pública o - impostos) o al revés, fent polítiques fiscals restrictives (- renda, -dpública + impostos).

Ingressos públics

Basats en principi d’autoritat: impostos (directes, relaciona l’administració amb la persona IBI o indirectes, hi ha un intermediari IVA), impostos afectats (financen determinades polítiques, exemple s.social), taxes (contraprestació directa i financen serveis públics), contribucions especials (destinades a finançar la inversió), recàrrecs i multes.

Basats en principi te mercat i voluntarietat: preus públics (tribut afectat), ingressos per la renta de béns, ingressos patrimonials, venta d’inversions reals, actius financers i passius financers.

Altres ingressos: transferències corrents i de capital.

Principis impositius

Equitat: la càrrega s’ha de repartir de manera justa entre els habitants.
Suficiència impositiva: el sistema ha de recaptar els ingressos suficients per cobrir la despesa.
Eficiència impositiva: mínima intervenció pels individus, no ha d’afectar al consum
Flexibilitat: activa o passiva
Senzillesa administrativa: mínim tràmits burocràtics
Perceptibilitat: s’ha de saber el que s’està pagant

Principi de capacitat de pagament: principi d’equitat vertical, qui més té + paga i ha de conduir a una major quota impositiva. Principi d’equitat horitzontal, qui són iguals paguen el mateix. Els impostos poden ser progressiu (redistribució de la renda, el ric paga més percentatge que el pobre), proporcional (tothom paga el mateix percentatge) i regressiu (el ric paga menys percentatge que el pobre).

Mesura de progressivitat: funció del tipus mitjà (tme) derivada de tme/derivada de y, > 0 progressiu = 0 proporcional i < 0 regressiu. Funció de relació entre tme i tipus marginal: tmg > tme progressiu, tmg = tme proporcional, tmg < tme regressiu. Element progressivitat legal: destaca el tipus impositiu i les reduccions universals de la base imposable. Element progressivitat real: bonificacions específiques per l’aplicació de la renda, composició de la renda, evasió i elusió fiscal i incidència impositiva

Incidència impositiva: depèn de l’elasticitat. Incidència legal: determina a qui imposa la llei l’obligació de pagar l’impost, que és el subjecte passiu legal. Incidència econòmica: determina realment qui paga l’impost, que és el subjecte passiu econòmic. La translació de la càrrega tributària és la transmissió de la càrrega fiscal del subjecte legal al econòmic.

Impost unitari: per unitat de consum, Pd = Ps + t. Sobre demanda (càrrega al productor i consumidor), sobre demanda amb oferta inelàstica (càrrega només al productor), sobre oferta (càrrega al productor i al consumidor) sobre oferta amb demanda inelàstica (càrrega només al consumidor) i sobre oferta amb demanda elàstica (càrrega només al productor).
Impost ad-valorem: proporcional al preu, Pd = Ps + t, on t = Z Ps, Pd = Ps + ZPs. L’impost ad-valorem provoca una càrrega que assumeix el consumidor, el productor o ambdós i genera una recaptació per l’estat.

Excés de gravamen: és la pèrdua de benestar irrecuperable. ([(Qo-Qt)*(Pd-Ps)]/2) pot recaure en la demanda o en l’oferta. S = Cmg i D = Umg, per tant és eficient no hi ha sobre ni subproducció. Si la demanda/oferta és inelàstica no hi ha excés de gravamen. Si es rep una subvenció s’augmenta la Q i crea ineficiència degut a un major benestar.

Comportament, elusió i evasió fiscal: oferta laboral és poc elàstica , però la base impositiva si és sensible a canvis en la imposició de salari (canvi de comportament menys treballar i més oci, elusió fiscal les rendes altes tenen una elevada mobilitat geogràfica, i evasió fiscal treballar en negre)

...